Vaig contactar amb la Roser perquè és l’àvia d’un company. Quan li vaig dir de què anava, em va demanar de fer l’entrevista dins de l’escola i no a casa seva. Vam demanar permís i ens van deixar la classe petita del primer pis.
Es va quedar una estona dreta abans de seure.
Les finestres són les mateixes. Tot lo altre ha canviat, però les finestres són les mateixes i jo em passava les hores mirant per aquella d’allà.
Li vaig preguntar què feien a classe. Em va explicar que escrivien amb ploma i que si tacaves el full l’havies de repetir sencer. Li vaig dir que això és molt injust i em va dir que sí, que ho era.
La part que més m’ha costat escriure és aquesta. Li vaig preguntar si recordava algun mestre i es va quedar callada bastant estona.
Hi havia una senyoreta que es deia Carme. Un dia em va dir que jo escrivia bé. Ningú m’ho havia dit mai i no m’ho ha tornat a dir ningú fins fa cinc minuts, que m’ho has dit tu quan m’has ensenyat les preguntes.
Vaig apuntar-ho perquè em va semblar important, encara que no sabia si ho havia de posar. La Roser em va dir que sí, que ho posés.
Al final li vaig preguntar què li diria a una nena que seu avui en aquella cadira. Va dir que res, que ja ho descobrirà, però que si algú li diu que fa alguna cosa bé se’n recordi tota la vida.
Treball guanyador del 2n trimestre. Entrevista i redacció: Nil R., 4t d’ESO. L’entrevistada va llegir el text abans de publicar-se, tal com va demanar a l’Annex II.