En Manel viu al carrer de darrere de l’escola. El vaig conèixer perquè és el veí del meu tiet i un dia, sopant, va dir que ell havia fet «aquella part de dalt». Li vaig demanar l’entrevista aquella mateixa nit.
Vam quedar al banc de davant de l’entrada. Em va assenyalar la paret de la biblioteca.
Aquella cantonada la vaig fer jo. Hi ha un maó que vaig posar tres vegades perquè no em quedava dret. El tercer va quedar bé i encara hi és.
Li vaig preguntar quin. Em va dir que no me’l diria perquè llavors el miraria sempre.
Li vaig explicar que la biblioteca és on anem quan plou i on hi ha els llibres de còmics. Es va quedar sorprès. Em va dir que ell va marxar quan van acabar l’obra i que mai hi ha entrat, que no hi ha tingut cap motiu.
Jo faig la caixa. El que hi posa la gent a dins no ho veig mai. Ara has vingut tu i m’ho has explicat, i ja està, ja ho sé.
Li vaig preguntar si li agradaria entrar-hi. Va dir que un dia sí, quan no hi hagi ningú, per no fer nosa.
Quan vaig acabar les preguntes em va dir que ningú li havia preguntat mai res de la seva feina i que li havia agradat. Crec que aquesta és la frase que més m’ha fet pensar de tot el treball.
Treball guanyador del 3r trimestre. Entrevista i redacció: Júlia P., 2n d’ESO. Fotografia: autoritzada per l’entrevistat.